L'arc

Història de l'arc

32.000 anys d'antiguitat. Eixa seria la data aproximada de l'aparició de l'arc, o almenys quan es té testimonis de la utilització d'este, quan l'home de Cromañón va deixar constància de la seua forma de viure i caçar en les coves que li servien de llar, decorant les parets amb fragments de la seua vida diària.
Per fortuna, estes pintures han arribat fins als

nostres dies (algunes millor que altres a causa de la gent que les visita i que no les respecta a pesar de representar una part important de la història) i en moltes d'elles s'observa com un home empunya un arc i una fletxa, disposat a donar caça a la seua presa, que per norma sol tractar-se d'un cervo.

Aixó és admirable considerant que l'home primitiu va haver de fer moltes pruebas abans d'obtindre un arc que li servira per a la caça, probar diversos tipus de fusta fins a donar amb l'idoni, i d'assegurança que trencaria molts arcs abansde donar amb un que resistira la tensió necessària per a impulsar la fletxa.

Però eixe no fue l'únic testimonio que ens van deixar, per fortuna i admiració dels paleontòlegs, s'han trobat restes d'arcs i fletxes, alguns el suficientment ben conservats com per a construir rèpliques. Este fue el cas dels dos arcs trobats en un pantà a Dinamarca amb més de 9.000 anys d'antiguitat. El primer arc estava complet, i mesurava 1.54 d'alçària. El segon era la mitat d'un altre arc que havia de mesurar uns 1.70 metres. Estos arcs que es denominen hui en dia “Flatbow”, serien els avantpassats del Longbow.

Amb elpas del temps l'arc fue evolucionant, convertint-se en una arma que servia tant per a la caça com per al combat.
Ja en l'antic testament es fa referència a este arma, i els egipcis van adaptar l'arc creant l'arc composite i usant per a això: fusta, os o asta i tendons. Amb estos últims es forra el lomo de l'arc, per a donar-li més flexibilitat i força.

Estos arcs foren adaptats per a poder usar-se en els carros de combat per a enfrontar-se contra els assiris que llavors assolaven Mesopotàmia. Els arcs compostos no precisaben que els desarmaren, ja que podien romandre llarg temps armats sense deformar-se, al contrari que els passava als arcs simples.

Una anècdota a tindre en compte, és que en la tomba de Tutankamon, es van trobar una sèrie de 24 arcs que usava el faraó xiquet. Havien entre ells, 17 sefbows, que són arcs d'una sola peça i set arcs compostos, amb evidents angulacions en els seus extrems. (l'arc egipci)

Però els egipcis no foren els únics que van plasmar en els seus dibuixos un arquer en combat. En l'antiga Xina apareix la primera referència de l'ús de l'arc en la Dinastia Shang (1766-1027 a.C), amb un llancer i un arquer muntats sobre un carro, igual que a Egipte, encara que cal destacar, que els xinesos usaven la seda per a la cuerda els arcs i dels instruments; ja que la música i el tir amb arc eren activitats de primer orde en la Xina antiga i la seda era conservava una funció ritual crucial, ja que amb ella s'introduïen les distincions jeràrquiques, s'envolvía totel que tenia de valor etc... Amb la desaparició de la Dinastia Shang va apareixer la Dinastia Chou (1027-256 a.C.), on els nobles de la cort assistien a tornejos de tir amb arc, que eren acompanyats de música i elegants salutacions.

Cap a1800 a.C, els assiris, eterns enemics dels babilonis, van introduir un nou disseny: un arc construït amb cuiro, marfil i fusta amb el que van aconseguir un perfil recorb; l'arc recorb, la potència del qual era superior a l'arc egipci i a la que van unir de forma magistral en la seua cavalleria, convertint-losen enemics temibles i possiblement en els primers genets amb arc.
Esta forma de batalla els va ajudar a l'hora d'apoderar-se de Mesopotàmia en els anys 1.350 i 1.612 A.C, deixant testimoni d'això en les seues escultures, on es veuen arquers assiris muntats en cavalls enmig de la batalla.

Però la conquista de Mesopotàmia pels assiris es va veure afectada quan els perses van aconseguir derrotar-los entre els anys 539 al 330.Igual que els assiris havien millorat l'arc egipci, els perses van millorar l'arc assiri creant arc recorb composite, que era més eficaç i més sofisticat. Si analitzem els tipus de l'arc, el que veiem és que els perses van crear un arc que podia llançar fletxes de major distància usant menor força al'hora de realitzar el tir.

Encara així, va haver-hi un poble contra els Perses, altres grans arquers que eren entrenats des de xicotets en l'art eqüestre i en l'ús de l'arc, i l'arma dels quals portaven sempre damunt, per el que s'els va acabar coneixent com els Hòmens Arcs.
Estem parlant dels Escites, seminòmades que van habitar en el nord del Mar Negre i que van tindre la seua primera aparició en la història darrere d'una aliança amb els assiris en el segle VII A.C.
L'arc que utilitzaven els Escites era un arc de doble curva, aquest últim relativament curt ja que no tenia els “syhias” (llargs braços tensors de palanca) que van aparéixer en els arcs dels pobles posteriors. Però això no llevava que no aterriren els seus enemics amb les pluges de fletxa amb puntes de bronze que llançaven quan les files enemigues començaven a desorganitzar-se.

Ja en el segle IV, va aparéixer un grup de nòmades les possessions del qual es van estendre des d'Europa central fins al Mar Negre, i des del Danubi fins al Bàltic. Convertint-se durant el seu regnat un dels més acèrrims enemics dels Imperis romans Oriental i Occidental. Estem parlant dels Huns i del seu màxim representant, Àtila, que va invadir dos vegades els Balcans, va prendre la ciutat de Roma i va arribar a assetjar Constantinoble en la segona de les ocasions. Va anar a través de França fins a arribar inclús a Orleans abans que li obligaren a retrocedir i va aconseguir fer fugir a l'emperador Valentinià III de la capital, Ravenna, en el 452.

Els Huns, com a bons nòmades i hòmens d'armes, sabien manejar l'arc muntats en cavalls, encara que el seu arc era asimètric, és a dir, la part de dalt era més llarga que la de baix. Açò no perjudica en absolut la precisió del tir, sinó que augmenta la maniobrabilitat per a tirar a cavall.
L'arc era tan important per als Huns que es van trobar en certes tombes unes plaques d'or que, per les seues formes, se suposa que eren aplicades damunt d'un arc de fusta per a simboliezar el manec.

I arribant a una part de la història que tot el món coneix, no cal dir que eren els arquers anglesos els que destacaven en combat amb els seus Longbows en l'edat mitjana.
Encara que este arc lo adoptaron dels normands després de la batalla de Hastings en el 1066 d.C, al comprovar que els seus arcs s'havien quedat obsolets, la seua habilitat en les conteses fue decisiva per a guanyar la batalla de Crécy (1346) i Agincourt (1415).
Les proeses d'aquells temps eren cantades pels trobadors, que parlaven de la seua soltesa amb l'arc en les competicions, lluites o caceres, sense oblidar dos de les més conegudes: La de l'arquer suís Guillermo Tell (XIV) que li anà ordenat per un governador austríac disparar amb un arc (o una ballesta, no és algo seguro) una fletxa a una manzana situada sobre el cap del seu propi fill, i la de Robin Hood, (XIV - XV) un proscrit glorificat per robar als rics per a donar-se'l als pobres, famós per laseua punteria amb l'arc i conegut per tots per les pel·lícules que s'han fet sobre ell.

Però perquè va desaparéixer l'arc si era tan eficaç en les batalles. Per un motiu tan senzill com que no va poder competir contra el que s'acostava.
Ja en el segle XII comencen hi ha haver referències sobre la pólvora, i en el 1326 apareix en un manuscrit anglés la il·lustració d'una arma de foc.

L'arc ja tenia els dies contados, ja que a pesar d'haver ajudat a guanyar tantes batalles, no podia de competir contra les noves armes que van començar a aparéixer en el segle XVI.